Sovint llegim notícies que, d’entrada, semblen tenir tot el sentit. Ara bé, si les analitzem amb calma, es poden matisar fins al punt de limitar o qüestionar el seu missatge inicial.
Una d’aquestes és el rebombori provocat per la consellera de Salut, Olga Pané, en alabar públicament el paper de la intel·ligència artificial (IA) en el sistema sanitari i afirmar que és “extraordinàriament efectiva”, fins al punt de diagnosticar amb una precisió comparable —o fins i tot superior—a la dels metges humans.
El Sindicat Metges de Catalunya ha qualificat aquestes declaracions d’inadmissibles i ha demanat a la consellera que rectifiqui públicament o bé dimiteixi. Fins i tot s’ha ironitzat amb la seva possible substitució per la IA.
És probable que Pané hagi llegit un article publicat a The Conversation amb el títol “La IA està guanyant als metges en empatia”. El text compara i avalua l’empatia de les respostes escrites per IA amb les dels professionals sanitaris.
Els resultats són contundents: en un 87 % dels casos, les respostes de la IA van ser valorades com més empàtiques, comprensives i tranquil·litzadores que les dels metges, que sovint es percebien com a fredes, mecàniques o excessivament centrades en dades.
L’article planteja un debat interessant:
– La càrrega excessiva de feina assistencial, sumada a la burocratització, porta els metges a un estat d’esgotament físic i emocional.
– Hem construït un sistema sanitari on el rol mèdic està sotmès a procediments digitals, protocols estrictes i un temps mínim per pacient que no facilita l’espai ni el temps per a l’empatia. Mentrestant, la IA està entrenada per comunicar millor i generar respostes amb un to amable i empàtic.
En resum, l’autor Jeremy Howick argumenta que el problema no és que la IA sigui “millor” que els metges, sinó que hem creat un sistema sanitari que deshumanitza els professionals. La solució no passa per substituir-los per IA, sinó per reformar la manera com treballen i recuperar el valor perdut de l’empatia.
La segona notícia, publicada pel Diari de Tarragona el 23 de novembre, descriu i quantifica les inversions als serveis de salut de la província: la construcció del nou hospital Joan XXIII; la reordenació del Complex de Llevant, pertanyent a la Xarxa Santa Tecla; l’ampliació i reforma de l’Hospital del Vendrell per donar resposta al creixement demogràfic de la comarca; el futur Parc Sanitari de l’Alt Camp i la Conca de Barberà i l’ampliació i reforma de l’Hospital Verge de la Cinta de Tortosa, on ja s’han iniciat les obres de connexió amb el centre de la ciutat, amb la instal·lació de dos ascensors per facilitar l’accés a peu. De ben segur també s’invertirà en els hospitals comarcals de Móra d’Ebre i Amposta.
El volum de les inversions és considerable i ha de ser benvingut després d’anys de manca de recursos i de creixement. El dèficit pressupostari acumulat és important.
Ara arriba el “però” que sempre ens persegueix: la necessitat de fer inversions de manera racional, basades en problemes de salut, característiques socioeconòmiques, culturals i geogràfiques, i amb la transparència necessària per a fer-les entenedores per a tothom. La cultura del rendiment de comptes s’ha de convertir en rutina. Només així es pot garantir a tots els ciutadans l’equitat d’accés a la salut i als serveis sanitaris.
En definitiva, aquestes notícies d’inversions en infraestructures i avenços tecnològics poden semblar esperançadores, necessàries i indiscutibles. Però si no es fan amb criteris clars, transparents i equitatius, al servei de les persones i no dels titulars, correm el risc que quedin en promeses buides, solucions parcials o ineficients.
El repte no és només invertir més, sinó garantir un sistema sanitari més humà, més just i més pròxim als ciutadans.
